A l’ombra dels fumerals
L’any 2012, el Centre d’Estudis i Investigacions Comarcals Alfons el Vell em va proposar l’elaboració d’un guió que contara la història dels rajolars a Oliva; una història apassionant plena d’experiències humanes que encara hui no està tancada, ja que la indústria rajolera perviu, transformada, és clar, en altres vessants industrials.
Jo volia tractar aquesta història partint del moment de màxima esplendor als anys 50, quan els rajolars miraven cara a cara a l’altra font d’ingressos locals que constituïa la taronja i que va convertir Oliva en una de les poblacions amb el PIB més alt de tot Espanya, que va transformar el nostre poble, probablement i crec que no m’equivoque, en una ciutat. I és que la puixança d’una indústria que sempre havia estat ací va transformar l’urbanisme del nostre poble d’una manera definitiva.
Són molts els testimonis que asseguren que ells van conéixer els forns moruns dels seus avantpassats, però que el canvi industrial cap al forn Hojfman va ser definitiu. La seua implantació anava sempre acompanyada de les clàssiques xemeneies que hui constitueixen un dels símbols més característics del nostre poble i especialment del barri de Sant Francesc.
La meua investigació anava encaminada cap a diferents vessants, pretenia tractar-ho tot però d’una manera propera i accessible a tothom; per tant el més important era el tracte personal amb entrevistes a les persones que van estar, i encara hui estan algunes, implicades en el sector de la rajola. En eixe moment em vaig adonar de la qualitat humana que atresora el nostre poble, perquè de totes les entrevistes que vaig fer sempre en algun moment eixien a relluir històries de misèria i de glòria, d’esforç, supervivència i superació, tant de la gent nascuda a Oliva com d’aquella que va arribar d’altres poblacions de l’Estat tot enriquint el nostre poble.
No voldria detenir-me en una història concreta perquè són moltes i algunes, realment emocionants, constitueixen epopeies que als Estats Units serien motiu de pel·lícules i sèries de televisió. Però sí que caldria esmentar que el creixement de l’entranyable barri de Sant Francesc, on van viure una gran part dels treballadors de les fàbriques, té moltes històries de superació i de solidaritat entre els treballadors que vingueren de fora i els que ja vivien ací, ja que al principi, en arribar, els treballadors (i sovint les seues famílies) es quedaven a viure dins de les fàbriques, prop dels forns per a estar calents. A poc a poc, però, els novençans treballadors van anar integrant-se en Oliva i això va esdevindre que, per exemple, moltes casetes de la zona de la Senda dels Lladres es construïren els diumenges amb trossos i mossos que sobraven del material dels rajolars; i jo m’imagine que havien d’alçar-se entre tots els veïns d’una manera festiva, quasi tribal, amb la il·lusió d’estar fent-se la seua pròpia llar.
Una altra història que també mereix ser contada és la de la creació,
en un moment determinat a principis dels anys 60, d’una associació de rajolers d’Oliva que va durar més d’una dècada. A banda de les qüestions econòmiques i de funcionament que tenia aquesta entitat, cal esmentar que va contribuir amb material a la construcció de l’asil d’Oliva, un dels edificis més característics i necessaris del nostre poble, una altra mostra de participació i humanitat.
En definitiva i com a conclusió, crec que no vaig desencaminat si afirme que el barri de Sant Francesc és un barri amb una personalitat particular, un barri clàssic que ha crescut amb esforç, llàgrimes, somriures … barreja de gent de totes bandes i amb l’ombra dels impressionats fumerals que d’una manera simbòlica protegeixen als seus habitants i el seu peculiar tarannà.
Potser el meu projecte siga représ en un altre moment, per mi o per una altra persona; de qualsevol manera, el que està clar, i encara que jo sols em vaig centrar en els rajolars, és que la història del barri de Sant Francesc mereix ser contada i coneguda.
Voldria des d’aquesta tribuna agrair la participació de les següents persones, molts no viuen al barri, però tots ells se l’estimen: David Cots, Domingo Arlandis, Vicent Vila, don Santiago, Sivera, José Antonio Navarro Cerdà i son tio, Inma Seguí, Salvador Tercem, Miguel Pons, Pepa Chesa, Vicent Aguilar, Luis Chorro, Emilio Andrés, Vicent Llopis, José Lucas, Felipe Peña, Gracia López Patiño, Manu lbañez, Gisbert Santonja, Emili Moscardó i Joan Ramon Morell.