Quan la rajola ho era tot a les nostres vides

En homenatge a Domingo, Vicente, Francisca i Salvador Sempere Morera, i al .fill del germà major, també Domingo Sempere.

Vaig nàixer -sense buscar-ho ni demanar-ho- a l’epicentre d’una família rajolera. Ma mare, Maria la Gòria era la filla major de Vicente Sempere Morera, el segon dels quatre germans Sempere, els Gòrios. Fou el meu besavi, Domingo Sempere Santapau, qui va muntar el primer rajolar familiar a un sequer pròxim al Camí de les Mines, al final del passeig dels Rajolars. Allí, en principi tot va començar fent teules a mà amb el fang i després vingue­ren les rajoles. La tradició ceramista d’Oliva ve de fa molts anys. Els ibers ja tenien a prop del Castellar un espai on soterraven els seus morts amb grans urnes ceràmiques. I almenys dos forns romans testimonien que ja es feien àmfores al nostre poble en aquella època també.

La pols i el fang transformaren la nostra terra en negoci econòmic amb el pas dels anys sent la principal font econòmica junt amb l’agricultura. Per a fer les teules s’agafava com a mesura la part superior de la cama, del genoll cap amunt, i després es deixaven assecar al sol i es coïen al forn de llenya. La transformació més important de l’empresa la dugueren a terme els fills del fundador: Domingo -que va morir en la Guerra Civil i va ser reemplaçat pel seu fill, també Domingo- mon uelo Vicent, mon tio Francisca, «el de la venda», que era el tercer, i finalment mon tio Salvador, el més menut dels quatre.

En casa, de ben menut, recorde que es vivia i es parlava de «la fàbrica», és a dir, del nostre rajolar, de les coses que hi passaven, de la vida de les persones que hi treballaven i -sobretot- dels fets familiars que transcorrien al seu voltant. Mon uelo Vicent ens va deixar el 7 de febrer de 1974, amb 63 anys i quan jo només en tenia deu. El recorde com una persona alegre i que li agradava prou beure vi del porró o ‘catalana’, i cantar amb els seus germans i nebots. Sempre anava vestit amb brusa. Quan s’ajuntaven tots, era una gran festa.

Els records de la filla d’un dels propietaris de la fàbrica San Francisco de Asís, Vicente Sempere: Maria Sempere

«La fàbrica la va muntar mon uelo, Domingo Sempere Santapau. Recorde que era menuda i anava al rajolar amb el meu germà, ja que els meus uelos estiuejaven allí. El nostre rajolar estava enfront de la finca de Veses, al camí dels Rajolars, i al costat hi havia la finca del tio Gascó, on tenia el seu hort. Hi havia diumenges que hi pujàvem a berenar. Teníem el forn on coïen les rajoles tocant el camí, que feien a mà mon pare Vicente Sempere Morera i els meus tios Francisco i Salvador, així com el meu cosí Domingo, que era fill del germà major, Domingo també.

Hi havia moltes figueres al nostre rajolar, una de tantes recorde que tocava el camí, prop del forn, i feia unes figues petites però molt dolces. Hi havia una era molt gran en la qual, amb motles de fusta, allí acatxats, els treballadors feien les rajoles amb el fang que s’aconseguia de la terra que portaven de la nostra mina, i la mesclaven amb l’aigua de la gran bassa que teníem, envoltada per més figueres. Encara que també recorde que teníem altres arbres fruitals. Amb la terra preparada i l’aigua feien el fang, i la pasta la posaven en cabassets d’espart, no hi havia encara de goma. I venien els carros, que duien els forners que anaven a fer la llenya a les muntanyes, per a fer marxar el forn que coïa les rajoles. Recorde que hi havia un motle per a fer les rajoles i després ho refinaven per damunt. Llavors feien atovons i teules a mà.

Molts anys després van comprar les pri­meres màquines per fer les rajoles. Jo ja era més major i recorde que van fer un forn rodó per a coure-les. Llavors els forners anaven
a torns, uns a la nit i altres pel dia. A partir d’aleshores feien les rajoles foradades per a fer barandats o parets. Van fer l’oficina i tin­guérem primerament a Jorge Maurí, Enrique Gregori i després a Miguel Berbegall com administratius.
Amb el pas del temps van posar telèfons per a tots i també van comprar els nostres primers turismes dels diners que es van traure del rajolar: uns Seat 600, i el meu tenia com a matrícula de València 163161. Recorde que van vendre també una part de la mina, però vam comprar un tros a l’Elca gran per a tots.

Ja al final de tot van voler canviar les maquinàries, però va resultar tot un fracàs. Ja no era hora de fer-ho. Abans duien les rajoles a Benitatxell, Cullera o Moraira i Teulada, entre altres punts. I l’Hotel Sicania de la platja de Cullera es va construir amb rajoles del meu rajolar sense pagar-les, mai les vàrem cobrar. Altres clients també van quedar a deure les rajoles que es van emportar. Tot junt va provocar que haguérem de tancar el rajolar. Per a pagar les maquinàries vam haver de vendre mig tros de l’Elca, però els temps havien canviat, no es demanava tant la rajola perquè havien aparegut els blocs i ja no era tan rendible com abans el fet de treballar la ceràmica.»

La visió d’un treballador de la fàbrica San Francisco de Asís: Diego Sanchez

«Corria l’any 1955 quan vinguérem a Oliva els tres germans i mon pare. Procedíem del poble de Rus a Jaén. Veníem a buscar una vida millor a un lloc on hi havia treball. Vam treballar amb Ganya, al Rajolar de Sempere i posteriorment des de 1962 a El Rebollet on entràrem mon pare, el meu germà Juan Pedro i jo.

En el rajolar de Sempere, “el de la venda” treballàrem des de l’any 1959 el meu germà Juan Sanchez i Salvador García, que portaven els camions Pegaso, i jo a la màquina amb les rajoles, com tots. Arribàrem a ser uns ca­torze treballadors. Amb la rajola es treballava molt bé. Era un treball dur, diuen, però pense que realment per al que tenia ganes de treballar no ho era tant. Al rajolar dels germans Sempere em vaig trobar uns empresaris que pagaven bé, molt nets i on vaig estar a gust.

Els camions portaven la terra bona d’un poblet al costat de Llíria i la mesclàvem amb la d’ací, la de la mina. De vegades havíem d’anar a terrossar amb una maça petita els tarrons de la terra i picar-los per a con­vertir-los en una argila millor. Llevàvem les pedres. Als assecadors, quan s’assecava ja es portava a la fàbrica per a fer la pasta.

En aquella època nosaltres encara érem molt joves. Pujàvem tots els treballadors en harmonia a les set i mitja del matí, cada dia, pel passeig dels Rajolars cap al treball. Passàvem per la botigueta de Jesús i comprà­vem algunes coses que ens feien falta. A uns els deixàvem al rajolar de Ter­cero, altres al de Benimeli i també al de Morera. Treballàvem un horari que començava a les huit del matí fins a les sis de la vesprada. A la una tocava la sirena per a parar a dinar i a les dues ja havíem de posar-nos de nou.

Recorde que en aquella època hi havia molt de respecte entre els «amos» i els treballadors. Jo mai vaig arribar a desenfornar, però hi hagué un treballador en eixe lloc, també cremaors. També hi havia un altre que anava tallant les rajoles amb un fil, quan eixia la pasta de la màquina. Nosaltres estàvem amb carros de fusta per a transportar-les.

El meu germà Juan, igual que García, amb els dos transportistes es portaven molt bé, i els germans Sempere els volien molt. Els camions Pe­gaso els tenien sempre nets. Quan feia algun soroll de seguida el portaven al taller. Amb el temps sobrava gent i a nosaltres sempre ens cridaven. Érem conscients que si l’amo guanya, tu també guanyes. Els tres germans hem pensat sempre així.

Veritablement guarde molts bons records d’aquella època. Hi havia molt de treball, però també molta harmonia entre els treballadors. A mitjan matí ens posàvem a esmorzar i séiem allà enmig i ens contàvem la nostra vida. Parlàvem de les xicones i d’eixir de festa i anar al ball a l’Apolo (Terrassa Mena), o al cine. Teníem quinze o setze anys. Sols parlàvem de coses d’eixes, mai de política. Encara que sí que alguna vegada eixia a les converses el tema del futbol. Justament a la Terrassa Mena vaig conéixer a la meua dona anant al ball. Els dijous anàvem als futbolins enfront de l’Apolo i jugàvem o tiràvem al bracet. Amb el meu amic Miguel Angel Vives, “el del Karting”. Ho passàvem molt bé. La vida era llavors treballar i gaudir de l’oci amb els amics.»

Una petita reflexió per a acabar

Oliva té un deute amb un sector com la ceràmica, que ha estat bàsic per al seu desenvolupament al llarg del passat segle XX. Fa uns anys, l’ajun­tament va decidir il·luminar les xemeneies dels rajolars, conscients de la seua importància. Totes elles estan protegides en l’actualitat, però cal un pla de protecció del que hi resta d’interés al passeig dels Rajolars, i -per què no- la redacció d’un projecte museístic d’allò que va suposar aquesta indús­tria per a la ciutat. Per exemple, a través d’un Centre d’Interpretació que ex­plique a les futures generacions el que va ser l’època daurada de la rajola, que va convertir Oliva en la principal ciutat d’Espanya en producció i elaboració de rajola, aplegant a tindre trenta fàbriques en plena producció, quasi totes en la zona de la partida dels Sequers, encara que algunes també s’ubicaren a la sortida de les carreteres de Pego i Dénia cap al sud del nucli urbà.

Per què no adquirir el rajolar que estiga en millors condicions, segons els informes municipals, i que puga ser tot un referent per a la investigació i el coneixement del món de la rajola? Que servisca de base a futurs projectes econòmics que puguen estar relacionats amb la matèria. Oliva, d’aquesta forma, pagaria el deute que té i se sentiria orgullosa del seu passat i, sobre­tot, del futur que pot tindre aquest important espai urbà reconvertit com a motor econòmic del municipi.