La vida al voltant de les fàbriques de rajoles d’Oliva
Des de l’antiguitat, Oliva ha jugat un gran paper en el món de la ceràmica. Si bé sabem i tenim constància que els ibers, en la zona del Castellar, els romans, pel forn del carrer del Santíssim, i després els moriscos, van fabricar tota classe d’objectes ceràmics a la ciutat en diferents èpoques, va ser a partir de 1880 quan la fabricació va començar a adquirir una gran importància. Els forns moruns on es coïa la teula, rasilla i rajola van ser de gran utilitat. Alguns d’ells van arribar a funcionar fins a finals de 1950 i principis de 1960. Però va ser en la primera dècada de 1900 quan es va iniciar la fabricació en sèrie de rajoles i teules en el passeig dels Rajolars, cosa que va fer duplicar la població en una vintena d’anys.
Les set primeres fàbriques registrades en el registre d’indústries, segons consta en les dades del Museu de Ceràmica de Manises, van ser les de Blas Sendra, Pascual Sendra, José Tercera, Juan Bañó, Ricardo Navarro, Salvador Pérez i Salvador Morera. Pocs anys més tard, en 1914, s’hi van sumar cinc més, les de Juan García, Salvador Cots, Lorenzo Gil, E. Vicente i Francisca Soria.
Però va ser dèsset anys més tard, en 1931, quan Oliva va començar a produir tota classe de rajoles, teules i bardos, que es distribuïen per tot Espanya i part d’Europa. Aquest any es van donar d’alta les fàbriques de C. Gascó, Antonio Mestre, Miguel Pascual, Dolores Malonda, Vicente Gregori, Vicente Morató, Vicente Savall, els germans Francisca i Miguel Tercem, Salvador i Francisca Sendra, i Ramón Pons García.
Podríem dir amb certesa que en aquella dècada va nàixer a Oliva la indústria pesant de la ceràmica. No obstant això, no va ser fins a la primera meitat dels anys 40 que la indústria local de la rajola i la teula va ser objecte de fortes demandes d’aquest preuat material. Tot això requeria més productivitat, més personal per a realitzar les tasques, i per descomptat adaptar-se i modernitzar-se al nou repte.
En la segona meitat de la dècada, en 1946, es van donar d’alta altres tres fàbriques més. La de la vídua de Vicente Llopis, la de la vídua de José Mestre i la de Vicente Benimeli. A aquest imparable creixement de fàbriques se’n van sumar d’altres com la dels germans Navarro i els germans Pérez, germans Gilabert, Bolinches, Pastor, Martí i la vídua de Morera. En total, van arribar a conviure al poble una trentena de fàbriques.
Darrere de tota indústria estava la part humana. Un gran nombre de famílies vivien i treballaven al voltant de les fàbriques. Alguns encarregats fins i tot treballadors més destacats, vivien a l’interior de les naus, com va ser el cas de la San Blas. La vida d’aquestes famílies del passeig dels Rajolars, la Senda dels Lladres, les Delícies, o les Mines (el que hui en dia és una part del tanatori) s’organitzava de manera modesta per certes necessitats, com ara l’aigua potable i la llum. La població d’aquests indrets, en constant expansió per les famílies que es reagrupaven, i els naixements, van fer que la parròquia de Sant Francesc d’Assís fóra cada vegada més important.
Però, per què tot aquest creixement i desenvolupament industrial? Quin va ser el seu origen? Podríem dir que la taronja va jugar un gran paper. I també en finalitzar la Guerra Civil espanyola es va començar a construir de manera regular. Això va fer que hi haguera una constant demanda de rajola. I Oliva ho tenia tot.
Les fàbriques van iniciar un rellevant procés de modernització, van canviar els forns moruns, de menys capacitat, per uns altres de major cabuda, i van construir els forns Hoffman, d’origen alemany, i les seues grans ximeneres, produint cada vegada més, per la qual cosa calia també augmentar el nombre de treballadors.
En la dècada dels 50, la demanda va ser tan important que va córrer la veu i un gran nombre de treballadors de totes les edats i de diferents regions d’Espanya com Castella-la Manxa, Extremadura o Andalusia, van arribar a Oliva a la recerca de feina. Una vegada aconseguida, amb els primers estalvis, aquests homes van començar a portar a les seues esposes i fills, pares, germans, familiars i amics.
Primeres famílies
1916. Una de les primeres famílies forasteres a arribar a Oliva, i més concretament al barri de Sant Francesc, van ser Antonio Navarro Abad, de 22 anys, i la seua esposa Rosa Gil Girona, de 20, acompanyats per les seues respectives mares, Isabel i Cayetana, vídues les dues. Una família molt humil, ell procedia de la província d’Almeria, i ella de Cartagena. Van viure a prop de l’aigua potable de Bolinches, en el camí de la Carrasca. Durant diversos anys van ser masovers del capellà Sanchis, que tenia una propietat allí mateix.
El senyor Antonio i la senyora Rosa, com els anomenaven qui els coneixien, van tindre huit fills, sis d’ells nascuts a Oliva. Cinc xiquets i tres xiquetes, tres dels quals van morir de poca edat. Amb els anys, la família es va traslladar a viure al carrer del Niño. El pare va treballar un temps en les mines com a peó, i finalment a la fàbrica de rajoles San Blas, on es va jubilar. El seu fill Francisco va ser mestre obrer, mentre que Antonio, José María i Joaquín van ser cremadors, coïen la rajola en la mateixa fàbrica.
Com tots els cremadors de l’època, tots tres eren especialistes del foc. La temperatura i la cocció de la rajola es calculaven a ull, i tots els cremadors dominaven l’ofici.
Isabel la Mecheta, la seua filla, va treballar d’auxiliar d’infermeria en la colònia del camí de la Carrasca, atenent els xiquets durant la guerra junt amb altres joves. Més tard, va treballar a casa de l’advocat Soler, amb la família del qual va estrényer un fort llaç d’amistat. Isabel va marxar a viure a València en casar-se amb un xic de la capital, però la seua amistat amb els Soler va perdurar fins a la seua mort, als 90 anys d’edat.
Mecheta és un dels tants sobrenoms que tenien les famílies. El senyor Antonio, per a tirar endavant a la seua família, venia pedres d’encenedors, encenedors i metxes, caramels i altres llepolies a l’estació de tren, a l’ajuntament, al passeig, als cinemes o al mercat. Amb el temps, el sobrenom va anar guanyant terreny i Antonio va ser conegut com el tio Antonio Mecha. Així el recorden a ell i als seus descendents les persones majors que encara viuen a la nostra ciutat.
A partir de 1940, van arribar a Oliva molts treballadors dels pobles del voltant, la Font d’en Carròs, Bellreguard, l’Alqueria de la Comtessa, Piles. Venien amb bicicleta i després de la jornada laboral tornaven a les seues cases. També d’altres regions van emigrar a Oliva, i la gran majoria es van instal·lar definitivament i van formar la seua família. Hui els seus descendents, després de diverses generacions, estan completament integrats.
Dels forasters que van arribar a les fàbriques d’Oliva, citaré alguns noms, i a uns altres pels sobrenoms, per a rescatar-los del passat i dur-los en aquest viatge intergeneracional: José Muñoz i la seua esposa Paquita, Manolo Rueda, Emeterio i la seua esposa Rogelia, Pepe el Chatarrero i la seua esposa Lola, Andrés i la seua esposa Isabel, Felipe Muñiz i la seua esposa Ana, amb els pares d’ella. Roque i la seua esposa Magdalena, Hilarión i la seua esposa, Josa i la seua esposa. Els germans Gutiérrez, Vinuesa, Juan Galera, el Moreno i la seua esposa Angelita, Vera i la seua esposa, el Pitxi i la seua esposa, Antonio Arias i la seua esposa, Emilio i la seua esposa ‘la Prese’. La família Díaz del motor de reg, la família Villena Fuentes, Fidel, els Vilches, Machín, el Pirulo, José el Pelicano, la família Romera, la família Torres, León … Els d’Oliva i rodalia, José Mozo, el tio Soca, traginer de la San Blas, el Fabri, Fernando Cerdà, el tio Cuadrao, els germans Alcaraz … Podríem omplir aquesta i una altra pàgina més amb els noms de tots, o una gran part, dels qui van passar per les fàbriques; amb el temps, estic segur que ho farem.
1950, els anys de creació de botigues de comestibles i bars
Aquesta nova població, amb costums diferents (pantalons de pana, la famosa boina manxega, els menjars, la llengua), van haver d’adaptar-se als hàbits dels olivers. I això requeria temps. Després d’una llarga jornada laboral, llauradors i llenyataires es reunien en el bar Porta del Sol. Mules, ases, cavalls i carros esperaven davant del lloc social, pacientment, que els seus amos acabaren la cervesa o el got de vi per a tornar al pessebre de la ruda jornada. A Oliva hi havia molts bars, però aquest era el més pròxim de tots els de la zona i era freqüentat majoritàriament per veïns del poble. Després d’acabar la jornada, els treballadors forasters paraven allí per a prendre una copa i xarrar, la qual cosa mitigava la llunyania dels seus familiars i l’enyorança pels costums de la seua terra natal.
Entre ells va haver-hi visionaris, que van pensar a aportar alegria als nouvinguts alhora que es guanyaven la vida. Un d’ells va ser Paco, que va obrir el bar Paco a finals de 1950, en la carretera de Dénia, oferint-los la cuina a la qual estaven acostumats. El resultat va ser tot un èxit que va perdurar molts anys. Més tard, es van obrir el bar Navarro (hui bar Olímpic) i el bar El Leñador, especialitzats en aquesta clientela.
1950, barriada del passeig dels Rajolars
Amb l’augment de la població, les necessitats van créixer i en la segona meitat dels 50, en el passeig dels Rajolars, es van obrir dues botigues. La primera va ser la de Jesús Cerdà, situada enfront de La Salvaora, i la segona la d’Antonio Navarro ‘Bigot’, davant de la San Blas. L’arribada a Oliva de treballadors que venien sols va ser tan destacada que ambdues botigues d’ultramarins van haver de fer alhora de botiga, bar i posada. Jesús Cerdà va edificar la part superior de sa casa i va construir diverses habitacions per a acollir els forasters. Els seus fills omplien els carrers de vida, amb un constant vaivé de persones que, fins i tot a les vesprades i els dies festius, passejaven per la zona.
1950-1960, barriada de les Delícies i Font de Puça
La botiga de Jesús Cerdà, en les Delícies, estava pròxima a la carretera, en direcció al cementeri. Ací es van construir una desena de cases, a més de les existents en els horts del voltant. La botiga de Balaguer s’ubicava al costat de la fàbrica de Gilabert o Chorro, en direcció a la Font de Puça, a continuació del que hui és el tanatori. Ací mateix hi havia una filera de cases, cinc o sis, totes a la vora de la carretera on vivien famílies de treballadors de la fàbrica La Santana (anteriorment de Bolinches), el propietari de la qual era ‘Ramoncito’ Pons, fill de Ramón Pons, amo de la San Blas. Les cases no tenien ni llum ni aigua, almenys al principi, i les famílies llavaven la roba i recollien l’aigua en el riu de la Font de Puça.
Darrere de les cases, pegat a elles, hi havia un gran escampat on s’espargia gran part del material extret de la mina, situada just al costat, i els pedrots més grans s’aplanaven amb maces a força de braços pels miners de la fàbrica.
1950-1960, barriada de la Senda dels lladres i finca del cementeri
En aquest període, es va edificar molt en la zona de Senda dels Lladres. Van nàixer diversos carrers com ara els de la Lluna, del Sol, del Poeta Juan Ramón Jiménez, de Platera o de Capurri. La gran majoria de cases van ser construïdes per les famílies nouvingudes de treballadors de les fàbriques.
A partir de 19SS, el carrer hui dels Comtes Gilabert de Centelles va començar a créixer de manera constant, així com el seu paral-lel i voltants. Les ermites, l’abeurador d’animals entre les carreteres de Dénia i de Pego, l’antic assortidor de gasolina, l’ampli teixít comercial, el primer gran edifici construït a Oliva Ga finca del cementeri), i sobretot la gran indústria de la ceràmica i la diversitat dels seus habitants, van fer del barri de Sant Francesc un lloc especial.