Quién te puso Salvaora

Quien te puso Salvaora

qué poco te conocía.

El que de ti se enamora

se pierde pa toa la vía.

Manolo Caracol, La Salvaora

Els primers anys de la meua vida van transcórrer al barri de Sant Francesc, concretament a la finca del cementeri vell. Allà vaig passar la meua infància i vaig viure de ple el creixement del barri, impulsat en aquella època per la gran força que van adquirir els famosos rajolars.

Encara que actualment ja estan quasi totes tancades, i en un malaurat estat d’abandó, les fàbriques ens van deixar la seua herència amb les ximeneres que encara podem apreciar en l’actualitat. Oliva en conserva un bon grapat, utilitzades en aquell moment per a l’evacuació del fum que generaven els forns, i que són, sense cap dubte, l’element més significatiu de tot aquell procés d’industrialització.

La fabricació de rajoles es va convertir en una activitat productiva que va propiciar la creació de molts llocs de treball i la consegüent arribada al poble de desenes de famílies nouvingudes que buscaven un millor benes­tar al caliu de la creixent indústria. Molt probablement, el seu èxit radica en què el procés d’elaboració de rajoles depenia d’una elevada participació d’obrers i professionals, que asseguraven la qualitat del producte final. Hui en dia, arquitectes, aparelladors, enginyers o constructors, encara no han sigut capaços d’inventar res que reemplace aquell sistema d’edificació, és a dir, la disposició d’un rastre de rajoles sobre un altre per a alçar un edifici.

Amb la rajola, els homes i dones van posar els fonaments d’un barri que els va permetre construir el seu futur. Ara ja queda ben poc, per no dir pràcticament res, de tot aquell teixit empresarial que feia bullir el barri i el poble. Fàbriques com ara les dels Tuberos, Pons, els Germans Navarro, la vídua de Pons, germans Tercera, Benimeli, germans Arlandis, Salvador Tercera, germans Sempere, Luis Chorro … i també, fora del nucli del passeig dels Rajolars, la fàbrica de Miguel Arlandis a la carretera de Pego. En alguns casos, els seus antics edificis s’han reconvertit per a albergar altres tipus d’indústria, o estan en runes o simplement han desaparegut.

Mon pare, Enrique Escrivà, des de 1965 fins a la seua jubilació, va ser xòfer d’un camió Pegaso Comet a la fàbrica dels Germans Navarro, coneguda popularment com La Salvaora. La procedència del nom és, potser, una de les anècdotes més peculiars, i alhora desconegudes, de totes les que envolten la història dels rajolars olivers. Pel que se sap, i contaven alguns testimonis, Oliva va rebre el 1956 la visita de Manolo Caracol i Lola Flores, que aleshores triomfaven per tot Espanya al compàs de La Salvaora. La parella va oferir una actuació musical molt concorreguda al Cinema Líric, o de Leonardo, propietat de la família Navarro Mas, i que va generar una posterior visita d’ambdós artistes a la nau industrial, encara pendent d’obertura. Davant la incògnita que envoltava el nom de la futura fàbrica, la Faraona es va mostrar molt ferma i contundent: «¿pues cómo se va a llamar, si no? ¡La Salvaora!». I així va ser com l’empresa dels germans Navarro, Antonio i Vicente, va quedar batejada i coneguda per sempre.

Durant aquells temps, jo passava l’estiu dalt del Pegaso Comet, matrícula de Madrid, baixant i pujant cap a la mina per a recollir la terra amb què s’omplia el cobert per a fabricar rajoles als estius i hiverns. I de tant en tant, algun viatge a València amb el camió carregat de bardos; mon pare m’espantava, irònicament, dient-me que a l’entrada de la capital em farien rosegar l’os.

Eren estius inoblidables perquè a la nit, al voltant del meu carrer, Cavall Bernat, a la porta de ca la tia Asunción, els veïns treien la geladora i tots compartíem l’aigua-llimó fresca. Mentrestant, els més menuts jugàvem i jugàvem fins a l’extenuació a les potes, les xapes, i al «cavallet a l’amo». Al matí, escoltàvem les sirenes de les fàbriques quan es posaven en marxa, i els camions que pujaven a carregar rajoles. Era un bullici que no parava fins que arribava la nit. Així com el barri en el seu conjunt, impregnat d’ac­tivitat comercial per tot arreu. En la memòria, entre altres, queda el record de la ruta que jo més utilitzava per a anar a l’institut. Llocs emblemàtics com el bar París, bar Nou, bar Los Angeles. La carnisseria de Pascual i Lola, i la de les Currutaques. La botiga de Remediets i la de Maria la Barreres. La vaqueria del Sevillo, la fusteria de Francisquet i el taller de camions de la fàbrica de Pons. Dorita i Augusto, que venien vi. Els forns d’Angel Cuesta, el d’Alcaraz i el de la Beltrana. La botiga d’Ilumi, i la de Maria la Taula. La tin­toreria Iris i la de la tia Pura. Miguel de la Rulla, que feia taulells al carrer del Niño. Emilio, arreglant ràdios, i la seua antena de radioaficionat. L’hos­talet de la carretera on es podia comprar el diari o canviar les novel·les de vaquers de Marcial Lafuente Estefanía … En definitiva, comerços de tota mena que van jugar un paper essencial en la dinamització del barri.

A hores d’ara ja no queda quasi res de tot aquell conglomerat. Moltes vegades vaig al barri, el meu barri, passege sense pressa i encara em sembla veure a la gent asseguda al mig del carrer, prenent la fresca a l’estiu. A ma uela venent fesols de careta, melons i tomaques; a mon uelo dormint a la porta de casa, oberta de bat a bat, amb un matalàs de palla. A Don Fernando Tur, rector de Sant Francesc, a qui vaig acompanyar com a escolanet, donant la comunió als malalts. En fi, molts records, i tants sentiments com per a omplir un llibre, perquè cal retornar-li als carrers allò que ells ens van regalar.

Les ximeneres ja no fumegen, però al meu cap, i especialment al cor, continua viu el record de les persones amb qui vaig compartir tantes coses bones, i en vaig aprendre moltes més. Sant Francesc continua sent un barri viu i els que l’estimem, sense objecció, ho guardem com un tresor.